QUI VEN ELS NOSTRES LLIBRES

No estic dient res de nou si afirmo que el món editorial està canviant a passos de gegant i que els rols dels implicats en la venda d'un llibre s'han anat transformant. Sembla clar que l'autor ha de saber mostrar-se més que fa uns anys i que la seva activitat en la promoció de les seves obres esdevé un factor innegociable. En el fons, el primer interessat en què un llibre es vengui hauria de ser el propi autor i per aquest motiu, entenc que és vital que s'encarregui de moure alguns fils del titella perquè, en cas contrari, ja podem tancar el teatret.

En aquest sentit, les editorials troben en l'autor a un aliat perfecte per a la promoció dels seus títols. Barat i compromès, és clar que sí. De fet, gairebé totes les editorials es fixen en l'activitat i l'impacte dels seus autors en xarxes socials i en els mitjans de comunicació; i fins i tot, de manera vetllada, ens suggereixen que tinguem aquesta proactivitat. L'autor d'avui dia difereix molt d'aquells que fins i tot es permetien enviar a la merda als seus lectors. Però que un autor tingui bona mà a l'hora de vendre no vol dir que les editorials no hagin de posar en marxa el mateix engranatge amb el qual han fet moure les seves maquinàries durant dècades. Tot i que la vida d'una publicació sigui molt més efímera del que seria desitjable, durant aquests tres o quatre mesos de gràcia, les editorials han de lluitar per cadascun dels seus títols amb independència de l'activitat paral·lela que aporti l'autor. No tots tindrem la coberta dels nostres llibres al lateral d'un autobús, ni en una falca radiofònica, ni en un anunci de televisió... És de sentit comú que les grans inversions es facin amb aquells que les seves vendes tindran el retorn econòmic corresponent , però per als altres, els editors han de seguir oferint llibreries on signar, fires del llibre on assistir i esdeveniments literaris que encaixin amb la temàtica de cada llibre. És important que s'estableixin vincles amb clubs de lectura, amb blocaires, YouTubers i amb emissores de ràdio -per petites que siguin-. I és que els autors, amb independència del poc o molt que venguem, necessitem sentir-nos acompanyats en els nostres projectes. Una mania que tenim, escolti'm...

Escriure és una activitat molt solitària. I no em refereixo únicament a teclejar davant d'un monitor, cal recordar-se de la fase de documentació, dels moments de reflexió, de la composició de la trama o de les tedioses correccions. Després ens arriba una etapa d'absoluta incomprensió, la qual transcorre mentre esperem notícies de les editorials. Són processos que solen abastar mesos i fins i tot anys, pendents d'una trucada o d'un correu electrònic que triga a arribar molt més del que som capaços de comprendre. Solitud, solitud i més solitud... I quan arriba el moment de publicar, un té ganes de deixar-se de sentir com un anacoreta al desert i necessitem que algú ens acompanyi en el final de la travessia per arribar junts a aquest port anomenat èxit.

Em nego a creure que el distribuïdor sigui un mer transportista, que l'agent literari sigui un gestor, que l'editorial sigui una impremta i que els llibreters siguin uns simples botiguers. Tots els que formem part d'aquest meravellós món de bojos acabarem menjant de la mateixa taula, encara que alguns haguem de conformar-nos amb la part més petita de la manduca; i dic jo, que saciar la fam d'aquests temps de vaques magres és motiu suficient com perquè tots posem molt més de la nostra part.

ENIGMES DE LA HUMANITAT

Molts cops ens hem preguntat què va passar fa aproximadament 4500 anys, quin va ser el detonant perquè l'home donés un salt evolutiu tan important com per desenvolupar habilitats agrícoles avançades, perfeccionar la pastura i la transhumància del bestiar o que construís una sèrie d'edificacions i monuments megalítics, molts dels quals segueixen avui en peus. No seria descartable que fos producte d'una revolució tecnològica espontània semblant a la que hem viscut durant els darrers cinquanta anys, però també hauríem de contemplar que alguna intel·ligència superior intervingués els nostres coneixements; diguem-li a aquesta Déus o extraterrestres.

És possible que no sapiguem mai què va passar, qui ens va ajudar i per què l'home va començar agrupar-se en civilitzacions modernes i a construir monuments d'arquitectura avançada. En aquest sentit, formen part dels enigmes de la humanitat les intrigants pintures rupestres del Tassili N'Ajjer, l'assentament urbà de Mohenjo-Daro en terres del Pakistan, les piràmides de Giza, les enigmàtiques Línies de Nazca al sud del Perú, el Machu Picchu o l'illa de Pasqua. Tota la tecnològica i la màgia que envolten aquestes enigmàtiques ubicacions podrien procedir d'una intel·ligència que va intervenir la nostra lenta evolució natural.

Si tot aquest misteri no fos suficient, farem un experiment matemàtic que afegeix encara més enigmes a totes aquestes localitzacions.

Al Golf de Guinea, a l'oest del continent africà, trobem el punt d'intersecció geogràfica; o el que és el mateix, el punt exacte en què conflueixen el Meridià de Greenwich i l'Equador terrestre. Aquest és geogràficament, el centre del planeta Terra.

Ara bé ...

Què passaria si dibuixessim una circumferència a la terra que abarqués 40.000 Km de superfície partint des d'aquesta intersecció?

Doncs passaria que aquesta circumferència creuaria exactament per Tassili N'Ajjer, Mohenjo-Daro, Giza, Nazca, Machu Picchu i l'Illa de Pasqua.

Arribats a aquest punt, tot i que la Ciència insisteixi a sostenir que totes aquestes cultures mai van tenir relació entre si, aquest curiós alineament circular podria indicar tot el contrari.

Però possiblement, mai arribem a saber-ho amb certesa.

LA MATANÇA DELS SANTS INNOCENTS

"La massacre dels innocents" - Llenç de Nicolás Poussin

Un d'aquells episodis qüestionables que formen part del Nou Testament és la suposada matança que va ordenar Herodes el Gran després del naixement de Jesús de Natzaret. I dic "suposada" perquè hi ha moltes inconsistències històriques per creure en la seva veracitat, encara que coneixent l'historial sanguinari del llavors rei de Judea, una cosa així bé podria haver succeït. A ningú escapa que Herodes era una persona amb una por patològica a perdre el seu poder i això el va portar a assassinar a diferents membres de la seva pròpia família, inclosos tres dels seus fills, però també cal tenir en consideració que era un regent que no va caure en gràcia a gairebé ningú. Des de la seva coronació, va estar qüestionat per les tres principals sectes religioses hebrees (fariseus, saduceus i essenis), que no van voler reconèixer el seu privilegi de rei per considerar-lo estranger i ser fruit d'una mare àrab, malgrat que està del tot comprovat que descendia de llinatge semita. L'animadversió dels jueus cap a Herodes va ser tal, que fins i tot es van arribar a explicar episodis d'ell que, amb el temps, han resultat ser falsos.

Una de les coses que fan dubtar de la seva veracitat és que aquest succés només apareix explicat a l'Evangeli de Mateu, mes no en la resta de textos i, si ja de per si, els passatges del Nou Testament han de ser interpretats tenint en compte les contínues censures, sembla estrany que només un dels evangelistes oficials faci referència a aquests fets. Tampoc s'esmenta en cap altre evangeli apòcrif ni tampoc en altres textos de cronistes del període en qüestió, ni tan sols de Flavio Josefo, el principal historiador de l'època i qui solia alimentar en tots els seus textos la llegenda negra del propi Herodes. D'aquesta manera, sent coneguda l'animadversió que Flavio Josefo tenia cap al rei de Judea, resulta estrany que passés per alt un crim d'aquesta magnitut.

Una altra dada qüestionable es la quantitat d'infants que van morir en aquesta matança. La versió més fiable afirma que van ser entre 20 i 40 criatures menors de dos anys, però la litúrgia bizantina de l'Església Ortodoxa parla de 14000 morts i l'Església siriana afirma que van ser més de 64000. En aquest sentit, cal tenir en compte que estem parlant del segle I, on els llogarets no estaven especialment poblats; de fet en aquesta època s'estima que la població de Betlem no era superior a les 500 o 600 persones. Aquesta xifra no només posa en evidència algunes de les versions més tardanes, a més posa en dubte l'esdeveniment en si.

Si totes aquestes dades no fossin encara suficients, cal recordar que segons l'evangelista, van ser els tres Reis Mags d'Orient qui li van revelar a Herodes el naixement del profetitzat rei dels jueus a la ciutat de Betlem, els mateixos que la nit abans omplien de dons al nounat.

EL PRIMER ATAC KAMIKAZE

25 d'octubre de 1944. Tal dia com avui de fa 72 anys, els nipons van idear un revolucionari mètode bèl·lic: els atacs Kamikaze, que el van traduir com "vent diví". L'Armada Imperial Japonesa va pensar que una manera infal·lible d'atacar a l'enemic era crear una unitat especial que tingués com a objectiu impactar de manera precisa allà on el dany fos més gran, encara que això impliqués perdre una unitat de batalla. Van posar en pràctica aquest atac per primera vegada durant la Batalla del Golf de Leyte, a l'arxipèlag filipí. A la primera escomesa, aprofitant el desconcert de la marina nord-americana, l'esquadra suïcida va aconseguir enfonsar un totpoderós portaavions que tenia com a objectiu conquerir les Illes Mariannes.

L'atac Kamikaze va suposar un abans i un després pel que fa a les tàctiques de guerra, encara que amb el temps, la seva efectivitat va quedar en entredit ja que els més de cinc mil pilots Kamikaze que van morir fent estavellar els seus aparells contra objectius enemics van provocar l'enfonsament de no més de trenta-quatre vaixells i la mort de tot just tres mil soldats nord-americans i britànics.

El 15 d'agost de 1945, després de l'anunci oficial de l'Emperador en què comunicava la rendició, el vicealmirall Onishi, creador de la Unitat Especial Kamikace, es va treure la vida en un ritual harakiri.

LA MORT D'HIPÀTIA D'ALEXANDRIA

Hipatia o Hypatia, nascuda a Alexandria en una data imprecisa entre el 355 i el 370 va ser una dona avançada al seu temps, no només per destacar en els camps de la filosofia, les matemàtiques o l'astronomia; a més va exercir de tot això com a capdavantera i manifestant obertament que es negava a convertir-se al cristianisme.

Va dedicar gran part de la seva vida als estudis lògics i les ciències exactes, essent una destacada alumna neoplatònica i seguidora incondicional dels estudis astronòmics de Teó, el seu pare. Va aprofitar tots aquests coneixements per exercir de mestra en una selecta escola alexandrina. Allà va compartir els seus coneixements i els seus ensenyaments van arribar a cervells aristòcrates, cristians i pagans, va escriure sobre astronomia, geometria i àlgebra, va idear el primer astrolabi modern i també va dissenyar el primer densímetre del que es tenen referències. La veritat és que poques dones en aquesta època gaudien de tanta influència i ostentaven semblant saviesa en una Alexandria en la qual el paper de la dona estava en un segon pla.

Malgrat que Hipatia tenia excel·lents relacions amb les principals autoritats dels diferents ventalls socials d'aquell llavors, malauradament es va veure embolicada en una espiral conspiratòria que la va posar en el punt de mira. El corrent cristià, cada vegada més nombros i bel·ligerant, va emprendre una dura croada contra el paganisme i, especialment, cap al neoplatonisme, encapçalat per la pròpia Hipatia. A més, volien donar un cop d'efecte a Orestes, Perfecte Imperial d'Alexandria i amic íntim de la nostra desgraciada protagonista.

Al març de l'any 415, Hipàtia va ser segrestada cap el fosc, despullada i exposada a sacrifici a l'altar major del temple de Caesearum. Allà la van torturar amb sadisme, tallant la seva pell amb el tall d'una esmolada petxina i la van apallissar fins a acabar amb la seva vida. Després, van desmembrar el seu cos i es van endur les seves restes fins Cinaron, on van encendre una foguera i la van cremar.

SETEMBRE DE NOVETATS

Encetem setembre i ho fem carregats de bones notícies. Els amics de Javisa23 han decidit posar a la venda un pack de La morada de los testimonios, que inclou La herencia de Jerusalén y La Morada de Yahveh amb una caixa pack d'allò més cool. És una edició limitada, però val la pena veure tota la saga en el mateix estoig.

A més, pels amants de les edicions de butxaca tinc bones notícies. Des de ja, tenim disponible la saga en format pocket, pel delit dels lectors de metro i autobús.  M'encantarà veure't en un d'aquests vagons amb alguna de les novel·les de la saga. A gaudir-los!

Tots dos productes els podeu trobar a Amazon, al web de l'editorial i, com sempre, demanant-los al teu llibreter habitual.

Molt aviat us anunciaré alguna cosa de la meva nova novel·la, que ja avanço que hauria de sortir el juny del 2017 i alguns detalls del que estic preparant per a l'any següent, a més de molts més projectes que estan en fase embrionària. Això serà a l'octubre. I la setmana que ve, ja dins de la normalitat post-vacacional, un article històric que crec que us agradarà.

Fins llavors, bones lectures a tots.

LLIBRES QUE VAIG LLEGINT - EL TALISMÁN DE LOS ESPEJOS

EL TALISMÁN DE LOS ESPEJOS

M'enduc una extraordinària experiència després de llegir-me, en poc més de dos dies, aquesta fantàstica novel·la de Juanjo Díaz Tubert. Vagi per davant que durant les primeres pàgines em va sorprendre el seu estil narratiu, tan peculiar com sublim; però és justament aquest estil el que m'ha captivat com feia molt de temps que no em passava amb cap lectura. Cal entendre aquesta manera de narrar i aplaudir-la per com congenia amb la trama i amb la idiosincràsia del protagonista. Humor, ironia, tragèdia i cinisme a parts iguals al pur estil berlanguià. No dic més...

Pel que fa al contingut, l'autor ens mostra magistralment la nostra tragèdia més quotidiana i hilarant a través del viatge de Julián, qui recorre una Espanya caòtica i fracturada, mentre mira enrere per il·lustrar-nos sobre detalls de la nostra crònica recent més funesta: la Guerra Civil.

Els records d'aquesta època, narrats al detall per alguns dels personatges, mantenen la tensió i colpeixen per la seva naturalesa sense necessitat de mostrar carnassa gratuïta. Un deu en el procés de documentació i en la integració dels esdeveniments històrics a una novel·la contemporània. Senzillament magistral.

Els personatges són deliciosos i igual de caòtics que l'escenari pel qual es mouen, encara que és Julián, el protagonista de tot això, amb la seva senzillesa i les seves emocions el que m'ha captivat del tot.

Senzillament genial. De lectura obligada.

Juanjo Díaz Tubert

LLIBRES QUE VAIG LLEGINT - AGOST 2016

Després d'una bona temporada sense lectures recreatives, aquest estiu m'he posat una mica al dia i ho he fet amb algun dels llibres que han caigut a les meves mans durant aquest any. Vaig començar amb Leyendas de Tartessos de Manuel Pimentel, que em va regalar la meva amiga Núria fa uns mesos i, la veritat, m'esperava trobar molta chicha en ell. A fe que no m'ha decebut i vaig poder satisfer els meus desitjos.

Leyendas de Tartessos té un punt màgic que es barreja amb la llegenda d'un regne del qual hi ha molt poc testimoni, la mitologia i la història. Ben narrat i molt ben documentat, el llibre es compon de mitja dotzena de relats novel·lats que il·lustren diferents etapes tartèsicas, omplint amb ficció o llegenda -a gust del consumidor- alguns dels fets històrics del que va ser una de les primeres civilitzacions avançades d'Occident. Bona lectura i recomanada.

També va caure durant aquests dies de vacances La vident de la lluna plena de la Isabeldel Río. Era una de les adquisicions de Sant Jordi i em venia de gust fer una passejada per la Barcelona màgica amb un thriller lleuger. La vaig llegir en català, però la podeu trobar també en castellà.

Amb Isabel del Río el dia de Sant Jordi

La vident de la lluna plena es llegeix en dos geures, de fet m'ho vaig cruspir en quatre o cinc dies, mentre gaudia d'unes mini-vacances al Pirineu. És una novel·la deliciosa amb intriga des de la primera pàgina, lleugera i ben escrita, amb un estil molt directe i proper. La trama està molt ben traçada, amb un fil conductor molt original, el de les cartes del tarot, que es converteixen en pistes, d'una banda vitals per a la protagonista, però alhora, necessàries per al desenvolupament de la història. Encara que té bons personatges, tots ells amb cert pes específic, és una novel·la armada bàsicament pel seu actor principal, la Laia, una doctora amb un passat familiar fosc. Molt ben dissenyada, per cert. Per als que som de Barcelona i ja tenim alguns anys, advertir que es fa especialment llaminer conèixer alguna coseta més d'alguns escenaris de la ciutat, molts d'ells màgics. Molt recomanable.

LA TRAÏCIÓ DE FRANCISCO PIZARRO

Expliquen les cròniques de l'època que Vasco Núñez de Balboa, un dels grans conqueridors espanyols del segle XVI va ser executat per traïció a la Corona, tot i que es desconeixen els detalls exactes d'aquest delicte. Si bé és cert que el navegant havia sabut conciliar les hostilitats amb els indígenes del Nou Món deposant la violència i arribant a acords comercials amb ells, no sembla que sigui motiu suficient com per ser considerat un traïdor.

Abans del fatídic episodi, era notori que els seus mètodes i les seves exigències no eren del tot ben vistos per la Corona. El seu caràcter rebel i indòmit va arribar fins a les més altes instàncies, que van nomenar nou governador de Darien (Panamà) a Don Pedro Árias Dávila, qui supervisaria les noves rutes per Amèrica i es cuidaria d'observar de prop les polítiques de Núñez de Balboa. Tot i així, el conqueridor seguia essent respectat i continuava administrant diferents ciutats de les noves terres.

El 1518, Núñez de Balboa va preparar l'expedició a Birú (actual Perú) amb la intenció de convertir-se en el principal conqueridor de la història i va demanar una ingent estructura de sis naus i dos-cents homes per dur-la a terme, a més del pagament de les regalies de l'expedició. Va voler que fos Francisco Pizarro, amb qui havia participat anys abans en el descobriment del Mar del Sud, el seu lloctinent per aquesta missió i en ell va confiar per tractar amb el nou governador l'obtenció dels recursos que havia previst pel viatge.

Ja al gener de 1519, Núñez de Balboa és citat a Acla (Panamà) per reunir-se amb el governador i cobrar el que s'havia acordat, però a la seva arribada a la comandància es trobà amb Francisco Pizarro, qui armat i amb un bon grup d'homes arrestà el famós conqueridor per ordre expressa del propi Pedro Árias Dávila, acusat d'alta traïció. Dies més tard, Núñez de Balboa va ser executat.

La gran expedició va quedar més tard en la glòria de Francisco Pizarro, de qui es diu que havia pogut traïr a Núñez de Balboa a canvi de ser-li atorgada l'alcaldia de Panamà i el favor de comanador de la Corona.

L'ECLIPSI DE CRISTÒFOR COLOM

Tot i que existeixen molts dubtes sobre la certesa d'aquest curiós episodi de Cristòfor Colom, hi ha diferents cròniques i il·lustracions que podrien donar-li certa veracitat.

L'11 de maig de 1502, Colom va partir del port de Cadis al comandament de les caravel·les Vizcaína, Gallega, Capitana i Santiago de Palos, en la que era la seva quarta expedició a les Amèriques. Després de visitar terres caribenyes i recórrer tot Amèrica Central per realitzar una cartografia de la zona s'estableix a Panamà, territori en el qual trobaria hostilitats amb indígenes Guaymis que provocarien la seva marxa després de setmanes d'enfrontaments. Amb la tripulació esgotada, van decidir tornar a Espanya per la ruta del Carib. El trajecte va estar plagat d'incidents, no només pels problemes de navegació en condicions extremes de la mar, a més van patir els efectes d'una plaga que va deteriorar severament els cascos de varies naus. Això va provocar que arribessin a les costes de Jamaica el 25 juny 1503 amb la meitat de la flota i amb molts dels seus tripulants malalts i ferits després dels enfrontaments de Panamà.

Durant setmanes, els nadius de la illa van proveir aliments als espanyols a canvi de quincalla i estris de cuina. Mentrestant, els delmats tripulants, intentaven reparar les naus per emprendre el viatge de tornada. Però a mesura que transcorria el temps, les hostilitats entre espanyols i indígenes van anar en augment i l'aprovisionament va començar a escassejar. Això va provocar que una part de la tripulació s'amotinés i exigí a Cristòfor Colom que prengués les aldees per la força, opció que l'almirall va descartar per no delmar encara més als seus tripulants. No obstant això, l'almirall va ordir un pla maquiavèl·lic per acovardir els nadius que començaven a veure els espanyols com a enemics.

Colom va fer ús d'un almanac astronòmic i va fer de la casualitat un truc màgic als ulls dels nadius. Va demanar reunir-se amb el líder dels indígenes i li va explicar que el seu Déu estava molt enfadat amb les seves hostilitats i el va amenaçar amb fer desaparèixer la lluna al cap de tres dies si les seves tropes no eren avituallades i cessaven amb les hostilitats.

Els nadius no van fer gaire cas a les apocalíptiques amenaces de l'almirall espanyol, però al tercer dia la lluna va començar a envermellir fins que l'eclipsi la va fer desaparèixer i els incauts aborígens van comprendre que el déu dels visitants els havia castigat, tal com els havia advertit Colom.

Així doncs, morts de por, es van presentar davant l'almirall amb multitud de menjars i dons per pregar-li que els tornés la lluna i el seu déu fos magnànim amb ells. Colom va accedir i hores més tard la lluna va tornar a brillar sobre l'illa.

LA MORT DEL PAPA JOAN PAU I

Al llarg de la història, algunes de les morts papals han estat cobertes d'un mantell conspiratori que El Vaticà sempre ha aconseguit dissimular. Com en tots els governs -perquè exercir un pontificat és en tota regla una direcció de estat-, les lluites de poder i els interessos dels diferents corrents d'adoctrinament, han tacat de sang a la Santa Seu. És fàcil imaginar que gairebé tots aquests moments negres formen part d'una època medieval convulsa on les lleis dels pobles seguien estant un pas per sota de les lleis de l'Església Catòlica.

Per aquest motiu, ens centrarem en un cas relativament recent, tot i que d'això ja han transcorregut prop de quaranta anys.

Conegut com "el Papa del somriure" o "l'humil", tristament serà recordat per la brevetat del seu mandat. De nom secular Albino Luciani, Joan Pau I va ser el pontífex número 263 de la història i successor de Pau IV. Va arribar a la butaca vaticana el 26 agost 1978 després d'una ràpida fumata blanca. Des del primer moment va posar en valor un aire reformista i un propòsit clar d'aprofundir en les transformacions iniciades per Joan XIII. Era un Papa amable, dels que causen certes simpaties a una societat, que per aquesta època, necessitava d'una renovació en el timó catòlic. Tanta va ser la seva predisposició al canvi, que una setmana després del seu mandat va anunciar que auditaria i faria públics els comptes de l'Església.

La mala sort va voler que morís trenta-tres dies després d'haver estat elegit, això si donem per suposat que la seva defunció va ser merament natural i capritxosa. La comunicació oficial de la Santa Seu informava que el pontífex havia mort a conseqüència d'un infart de miocardi.

El Vaticà va anunciar que no es realitzaria autòpsia al seu cos, encara que aquesta serà sempre la versió oficial. La incredulitat dels feligresos va ser tal que ràpidament van sortir a la llum diferents especulacions, com l'assassinat o el suïcidi.

En ple procés d'elecció del següent pontífex es va saber que la mort podria haver estat produïda per una intoxicació farmacològica i això va fer augmentar el tamany de les teories conspiratòries, sobretot en emetre un segon diagnòstic post-mortem. Tenint en compte, a més, que no existia oficialment un estudi forense. Per què aquest canvi en el diagnòstic?

En aquest punt, El Vaticà, tement que prenguessin força les teories que apuntaven que la causa de la mort podria haver estat un assassinat, es van afanyar a explicar que Joan Pau I havia ingerit una dosi massa gran d'un medicament que prenia habitualment per regular la pressió arterial. De totes maneres, tot i que la informació oficial sostenia doncs, que la causa de la mort tenia un origen toxicològic accidental, la veritat és que tampoc van fer massa esforços per desmentir els rumors que apuntaven a un suïcidi.

A data d'avui es desconeix si finalment se li va practicar una autòpsia al cadàver de l'infortunat Albino i la versió oficial sosté que no es va fer.

LA PORTADA IDEAL PEL NOSTRE LLIBRE

Al fil del meu últim post La portada com a element identificatiu, en aquesta ocasió aprofundiré en altres aspectes a tenir en compte a l'hora d'escollir una portada. Hi ha elements que el màrqueting editorial ha treballat durant anys i que els lectors han après a identificar.

Escollir una gamma de colors:

A ningú escapa que cada color pot transmetre una sensació determinada. Afecten a l'ànim de les persones i quan es tracta de consumir, una gran part del nostre instint es deixa portar per les nostres emocions. El blau, per exemple, representa puresa, confiança i seguretat; el vermell ho associem al coratge, a l'amor, la passió i el crim; el groc ens identifica amb la felicitat i l'optimisme. El verd inspira pau, frescor i creixement; el blanc ens transmet puresa i innocència, mentre el negre el podem associar al poder, l'elegància, el secret i el misteri.

Destacar un tipus de lletra:

Els processadors de textos actuals ens ofereixen centenars de possibilitats a l'hora de triar el tipus de lletra per a la nostra portada. La grafia del nostre títol és un element identificatiu, un ganxo més per traslladar a l'autor a una altra època o per submergir-lo en una història de passió, d'humor o assassinats.

Il·lustració i fotografia:

L'elecció dels elements visuals de la portada és un altre factor a tenir en compte. Cal no oblidar que l'ull humà és molt ràpid i els seus impulsos arriben al cervell abans que la pròpia racionalitat. No us ha passat mai, que heu anat a una botiga a comprar una cosa i heu comprat una altra que us ha cridat més l'atenció? Una imatge que identifiqui el contingut del nostre llibre és una manera eficaç d'arribar al subconscient del lector. Això sí, aquesta imatge s'ha de correspondre amb el contingut del llibre.

* * *

Cada gènere literari té el seu propi clixé i l'experiència ens demostra que aquests mecanismes de disseny solen funcionar. A més, resulta molt útil al lector perquè simplifica la seva recerca. Ell espera trobar un color, un tipus de lletra i aquest element identificatiu que està estretament lligat al seu target com a lector.

Posem diversos exemples d'aquest compendi d'elements incorporats a un gènere determinat i començarem pel més evident: la novel·la negra.

  

Prevalen els colors negres del misteri i del poder, amb el vermell del crim, de la passió; títols curts i impactants, lletres que destaquen i elements identificatius com una muntanya de sal, el canó d'una escopeta o els fils d'una titella. Personalment, sempre he trobat sublim la portada d'El Padrí.

La novel·la històrica té també uns estereotips molt marcats que funcionen des de fa molts anys. Tons torrats, marrons i ocres que ens transporten al passat; elements d'identificació visual: una espasa, un centurió o un religiós amb un llibre antic entre les mans. A més, el tipus de lletra està perfectament seleccionada i ens recorda gafríes utilitzades en altres èpoques.

Si ens fixem en els llibres inspiracionals o d'autoajuda, descobrirem que els patrons són força diferents als utilitzats per captar l'atenció dels lectors de novel·la. Les lletres són importants i els seus títols són com llums de neó per als nostres sentits. Pretenen arribar als lectors en forma de missatges que aquests necessiten percebre i els colors de la portada ens inspiren confiança, esperança i optimisme.

 Tots aquests tips ens seran útils per a ser identificables en una llibreria o en una web i seran una pre-sinopsi ràpida i eficaç.

LA PORTADA COM ELEMENT IDENTIFICATIU

Crec a ciència certa, i així ho he manifestat en algun post anterior, que una bona portada és sinònim d'èxit. Una imatge suggerent, un tipus de lletra diferent i identificable o, fins i tot el color dels elements que la conformen forma part del màrqueting editorial modern. És evident, que una portada no ho és tot; fonamentalment, perquè el realment interessant és l'argument que es trobarà un en el seu interior. Però a ningú escapa que avui en dia, on és tan important la immediatesa, les sensacions a primera vista són fonamentals i cal saber captar al consumidor.

Permeteu-me que faci un símil amb un fabricant de caramels. Suposem que elabora els millors caramels del món; dolços, saborosos i que no s'enganxen a les dents. Resulten deliciosos perquè tenen una cosa única, un sabor diferent. Però clar, seran boníssims, però si l'embolcall és lleig i poc suggerent no cridarà l'atenció de ningú.

Serveixi aquesta comparació per entendre que no tot és una bona obra, sigui del gènere que sigui; els lectors potencials que escolliran un llibre en una prestatgeria o en una pàgina web es fixaran també en l'embolcall.

Ningú pot posar en dubte la qualitat d'aquests clàssics; no en va, molts d'ells habiten indefinidament a milers de prestatgeries de les nostres llars i el temps els ha atorgat l'etiqueta de grans clàssics de la història. Però mireu les seves portades. Creieu realment que qualsevol d'aquests llibres es vendrien avui en dia?

Cada autor busca repetir els elements identificatius que van fer d'altres títols un èxit de vendes. És principalment en les sagues on més identifiquem aquest continuisme en l'estil de les seves cobertes, però la tendència va molt més enllà. Molts autors ja s'identifiquen per un disseny concret dels seus embolcalls.

La saga Milenium és un dels més clars exemples d'aquesta tendència, com també ho és Dolores Redondo.

L'aposta de Stephen King va molt més enllà. La mateixa portada, el mateix element central des de diferents perspectives i amb una sola variant: el color.

Sagues a banda, quan em referia a aquestes característiques recognoscibles que formen part de la marca personal d'un autor, em vénen al cap dos exemples. Semblants en el seu colorit, en el tipus de lletra i en l'elecció dels títols, Blue Jeans i Federico Moccia són coneguts ja per aquest aspecte diferencial que els identifica.

El que ens trobarem a l'interior d'aquests llibres serà millor o pitjor, agradarà més o menys, però això ja ho jutjaran els lectors després de desfer l'embolcall.

L'EFECTE "LONGSELLER"

¿Publicació tradicional o autopublicació?

Aquesta és una de les típiques preguntes que m'han fet els darrers anys. Ho han fet autors que estan començant, periodistes i fins i tot algun editor. Precisament, fa unes setmanes, parlant amb una persona que es mou molt bé pels mons literaris, em deia que li xocava que alguns autors rebutgessin d'entrada presentar les seves obres a una agència o a una editorial. Fa pocs anys, l'autopublicació era l'opció del "rebutjat", dels autors mancats de qualitat o d'aquells que simplement volien escriure un llibre com a projecte vital.

Les plataformes digitals han donat un cop de puny sobre la taula i l'autopublicació s'ha convertit en una opció, no en l'opció B. Posar a la venda les nostres creacions en plataformes digitals és relativament econòmic, tenim multitud d'eines a la xarxa per construir una portada, maquetar-la i deixar-la amb un acabat professional.

Inconvenients, sí, a tots ens agrada tenir una edició en paper i si apostem per fer-la, el més probable és que la seva distribució sigui pràcticament nul·la. A més, molts lectors tenen interioritzat l'estigma de "fracassat" quan a les seves mans els arriba un exemplar autopublicat. Les grans llibreries, els centres comercials i les benzineres no tindran llibres d'autors "indies", però hem d'entendre que aquest espai està reservat per a l'elit editorial.

Avantatges, sí, n'hi ha. Nosaltres fixem el preu, gestionem les nostres vendes i no hem de repartir els ingressos amb cap intermediari.

Un autopublicat difícilment serà un bestseller, tot i que, si em permeteu obrir el pot de les meves vanitats, jo ho he estat i molts altres autors també han assaborit les mels d'un supervendes.

És curiós, perquè va ser precisament aquesta persona a qui abans referia, la que em va confessar que la vida d'un llibre és d'uns tres mesos. Sis o set a molt estirar. I és que un bestseller estarà un mes en un lloc destacat de la llibreria i tres o quatre mesos en una prestatgeria ordenada alfabèticament. Després perdrà força, el llibreter tindrà un parell d'exemplars en estoc i al cap d'un any estarà fora de catàleg.

Un dels avantatges de l'autopublicació és que l'autor, amo i senyor del seu projecte, mantindrà per sempre la flama encesa, perquè és seva i té l'encenedor. Lluitarà per la seva obra i farà el possible perquè sigui visible a les plataformes digitals el màxim temps possible.

Aquest interès en eternitzar l'obra, que només l'autor procura, provoca que els llibres -hagin estat o no bestsellers- es converteixin en "longsellers".

Sembla mentida, però La herencia de Jerusalén, la meva primera novel·la, es va posar a la venda a Amazon ara fa quatre anys. Els dos primers, més de 15000 lectors van gaudir de les aventures del professor Malluck i la seva troupe. La novel·la va ser un bestseller durant aquest temps, fet que no hagués passat si hagués sortit a la venda, d'entrada, amb una editorial tradicional.

Però han transcorregut dos anys. Lògicament, no compren la novel·la set mil lectors a l'any, però sí que es continua venent. Cada mes hi ha mig centenar de descàrregues i la vaca continua donant llet, encara que tingui la mamella vella.

Tiro la vista enrere i no canviaria per res del món aquest any i mig en què venia a preu fet, però no sabeu la il·lusió que em fa que la novel·la s'hagi convertit en un longseller.

Fins un altre estoneta.

UN SANT JORDI UN XIC DIFERENT

Recordo com si fos avui un dia de Sant Jordi, corria l'any 1981 i anava de la mà dels meus pares, passejant per Passeig de Gràcia, enfilant el meu nasset per sobre de les taules plenes de llibres. Recordo que vaig poder veure signar a algun dels meus autors de l'època, tot i que em quedo amb la imatge de Joaquim Carbó dibuixant-me un somriure sota la seva barba blanca. També recordo el meu disgust per no poder-me acostar a conèixer a Michael Ende.

Vaig viure aquest dia com un dels més emocionants de la meva vida i em vaig prometre -què anava a saber jo-, que un dia estaria jo signant llibres en una caseta el dia de Sant Jordi.

Aquest dia va arribar el 2010 i, tot i que mai oblidaré aquell dia, vaig tornar a casa pensant que havia estat un dia per oblidar.

Durant els anys següents no he faltat a la cita. D'una manera o altra, amb més o menys èxit, he tingut l'oportunitat de ser-hi amb els meus lectors gaudint com un nan.

I és curiós, molt curiós. Aquest any no em venia de gust estar signant, principalment perquè no vaig voler fer-ho amb els mateixos títols de l'any anterior, però també perquè volia tornar a viure Sant Jordi des de la barrera, passejar tranquil·lament pels carrers de la ciutat i saludar a companys que aquell dia sí exercien d'escriptors.

No obstant això, també he descobert que Sant Jordi va molt més enllà del 23 d'abril i que hi ha moltes activitats que també mereixen la pena.

Dimarts passat vaig lliurar els diplomes als guanyadors del concurs literari organitzat per Fem un Llibre als alumnes de sisè de primària de l'escola Immaculada Concepció de Gavà i us asseguro que veure les cares dels nanos en veure els seus treballs recollits en una antologia no té preu.

Dimecres vaig tenir el plaer de xerrar amb la Berta Bruna (Ag. Literària Sandra Bruna) en un acte organitzat per Alpha Espai Coworking. Tots dos vam poder oferir els nostres propis punts de vista sobre els camins de la publicació (publicació tradicional Vs autor independent) i, encara que sembli sorprenent, no estaven tan allunyats com al principi pogués semblar.

Dijous a la tarda em vaig acostar a la llibreria La font de Mimir per intentar posar llum alguns misteris i enigmes de les religions, el principal fil conductor de les meves últimes obres. Una experiència més pel meu sarró.

Divendres arribava a Barcelona María José Moreno i uns quants autors ens vam anar a sopar amb ella al barri de Sants per celebrar la seva arribada i brindar pels llaços d'amistat que ha forjat el temps. Era un preàmbul de Sant Jordi.

A primera hora del matí, vam esmorzar a casa de la Núria amb tota la troupe i vam emprendre la marxa cap els atapaïts carrers de Barcelona. Vam saludar a la Maria Català, a la Lola Mariné, en Josep Camps i en Francesc Miralles. Ho vam fer també amb la María José Moreno i la simpatiquísima Isabel Del Río, els llibres van anar al sarró amb dedicatòria inclosa. Pel camí vam veure a Santiago Posteguillo -quina home més seriós, per Déu! -, a Toni Hill i a un llarg etcètera d'escriptors que no van faltar a la cita.

Aquest any no hi va haver sopar post-Sant Jordi, ni tan sols una ronda de gintònics amb els amics. Ens vam recollir aviat, abans de les vuit del vespre, just quan la pluja posava fi a una jornada com sempre màgica.

SANT JORDI 2016

Aquest any viuré la diada de Sant Jordi des de l'altre costat i el gaudiré com un lector més. Em ve de gust passejar per Barcelona i assaborir l'ambient dels carrers, visitar a autors amics que estaran signant en diferents llibreries i gaudir d'un dia en família aprofitant que aquest cop, el dia del llibre cau en dissabte.

Però la diada de Sant Jordi va molt més enllà de les activitats programades pel dia 23. Durant aquesta setmana em deixaré veure en diversos esdeveniments literaris que em fan especial il·lusió i que m'agradaria compartir amb tots vosaltres.

Abril 19

Estaré a l'escola Immaculada Concepció de Gavà fent el lliurament dels premis del "I Concruso Literari Fem un Llibre" als guanyadors de sisè de primària.

Abril 20

A les 19:00 estaré xerrant a Alpha Espai Coworking, al costat de Berta Bruna Ag. Lit. Sandra Bruna a la conferència: "Els camins de la publicació" per explicar la meva experiència en el món de l'autopublicació i presentar el taller literari per a adults que començarà el proper mes de maig.

Entrada gratuïta. Podeu reservar plaça a través d'aquest enllaç: https://goo.gl/clDKe5

Abril 21

També a les 19:00 estaré xerrant amb els lectors a la llibreria "La Font del Mimir" mentre prenem un cafè. Parlarem dels enigmes de les religions occidentals i de l'ús que s'ha fet de la religió per controlar a les societats. Ho passarem molt bé.

EL CAMÍ CAP A LA PUBLICACIÓ

En entrades anteriors explicava alguns trucs pràctics que poden ser útils per a autors novells o per a persones que s’inicien en el món de l’escriptura, en altres he intentat aportar idees per a l’elecció del títol, de la portada i de la sinopsi. En la meva última entrada us vaig explicar algunes d’aquelles coses que tot editor vol trobar-se quan rep un manuscrit, en el fons, l’editor és la persona que ha de decidir si la teva obra és o no publicable.

Però avui en dia, la publicació ens obre un ventall d’oportunitats que fa uns anys no teniem i la tecnologia posa al nostre abast moltes més facilitats a l’hora de publicar. Sí, hi ha la publicació tradicional, però també hi ha altres alternatives.

És important saber quins camins recórrer i quines opcions tenim abans d’emprendre un projecte literari. Tenir informació de tots aquests camins ens evitarà frustracions i desenganys. És precisament, "El camí cap a la publicació" el títol de la xerrada que es celebrarà el 20 d’abril a Alpha Espai.

Si esteu prop de Barcelona per aquestes dates, us convido a assistir a la conferència d’emprenedors literaris, on compartiré taula amb Berta Bruna de l’Agència Literària Sandra Bruna.

Aforament limitat. Places gratuïtes.

Per reservar plaça clica aquí

EL QUE BUSCA UN EDITOR

Fa uns dies parlava amb un bon amic, també escriptor, sobre les diferents òptiques a través de les quals un editor pot dir si les nostres obres són o no publicables. Cada autor té el seu propi estil i un concepte narratiu innat que només la tècnica pot aconseguir variar. Hi ha autors que els agrada emprar frases curtes, amb missatges directes i sense caure en la filigrana. Els altres, adoren donar un triple salt mortal al complement indirecte i al circumstancial, omplint d'adjectius i acotacions una frase completament mundana.

Però no tot és escriure bé. És evident que tenir una bona capacitat de redacció és un punt al nostre favor, però hi ha molts altres factors que influeixen abans que un editor ens pugui donar el "sí vull".

FACTORS LITERARIS

Una bona història: Un editor busca alguna cosa diferent, una trama sorprenent que li enamori i que no s'assembli a res ja publicat.

Una estructura sòlida: Tota la història ha d'estar ben embastada, sense inconsistències argumentals, amb un inici que enganxi al lector i un final que el deixi amb la boca oberta. Que contingui moments de tensió, girs i un secret per revelar.

El ritme: En la mesura del possible cal evitar caure en descripcions llargues i tedioses. L'acció ha de desenvolupar-se amb agilitat, sense decaure ni mantenir-se plana durant tota la novel·la. Cal tenir en compte que un lector que s'avorreix o fuig de la història deixa de llegir.

El missatge: Conscient o inconscientment, tota història té el seu significat, el que en castellà en diuen “moraleja”. És important saber transmetre emocions i remoure consciències. El nostre relat ha de contenir aquesta espurna i aquesta reflexió que tots esperem trobar quan llegim un llibre.

Els personatges i els seus diàlegs: Són els conductors de la història i les seves paraules, els seus gestos i les seves emocions han de provocar que el que estem llegint sigui creïble. Els nostres protagonistes ploren, però també riuen, fan bromes i s'equivoquen al parlar. Són maldestres, imperfectes, llestos i babaus; els seus actes transcorren en quotidianitat, com qualsevol de les persones que passegen al nostre voltant. I tenen ànima, com tothom.

***

Imaginem que hem estat capaços d’ acomplir amb les expectatives literàries que un editor espera trobar en un llibre. La nostra obra és perfecta, acurada i amb l'etiqueta de publicable, però ...

Hi ha altres factors que també influeixen, i cada vegada més, perquè l'editor ens escrigui per signar el contracte. Sí, pensareu que són conceptes allunyats del romanticisme editorial, però no cal oblidar que l'editor és el tipus que posa la pasta i ha d'estar segur que no la perdrà. L'editorial es preguntarà tot això:

FACTORS EDITORIALS

És comercial?

L'editor ha de trobar en aquesta història alguna cosa que la faci vendible. Que tingui un títol suggerent que pugui encaixar amb el desenvolupament de la trama. Ha de pensar en una portada que la defineixi. Si no sap com fer-la comercial, la descartarà.

Va dirigida al nostre públic?

Els grans grups editorials divideixen les seves publicacions en diferents segells. És una manera de segmentar els seus llibres per temàtica i fidelitzar així a un públic concret. Per aquest motiu, és molt important que seleccioneu bé l'editorial a la qual adreceu la vostra novel·la.

Encaixa el perfil d'autor en la política de l'editorial?

Podríem comptar amb els dits de la mà els autors masculins de novel·la romàntica. La tendència indica que el chick-lit està escrit per dones i dirigit també a dones. Així, d'entrada, només se m'acut el nom de Federico Moccia, tot i que les seves novel·les van molt més enllà de la història d'amor. Per aquest motiu, podria ser un inconvenient escriure romàntica si ets un home. De la mateixa manera, la ciència ficció també sembla ser una temàtica d'homes escrita per homes.

És un autor amb imatge?

Enrere queden aquells temps en què els escriptors eren éssers sense rostre, que tot just treien el nas en algun que altre esdeveniment; egocèntrics que no contestaven a les cartes dels seus admiradors o que, literalment, enviaven als seus fans "a la merda".

Ara és diferent, les editorials busquen que els autors sàpiguen mantenir un feedback amb els seus lectors, que estiguin al dia a les xarxes socials i que puguin assistir a diferents actes amb el seu millor vestit i el seu millor somriure.

Pot fer ombra a altres autors?

Suposem ara que hem complert tots els requisits anteriors. Encara ens queda un escull, potser el més comú; encara que un editor mai ho reconeixerà en públic. Una gran novel·la d'un autor novell podria competir amb publicacions de grans autors de la pròpia editorial, obres per les quals, l'editorial pot haver invertit milers i milers d'euros. Semblaria absurd que un editor es creés la seva pròpia competència.

***

Tot i els pesars i, tot i que després de llegir tot això pugueu pensar que publicar en una editorial és una quimera, tot és possible. Tot és possible ...

NOVEL.LA BRAINSTORMING

Feia un bon temps que no em prodigava per la bitàcola personal i espero que sapigueu perdonar-m’ho. Durant els darrers mesos el treball s'ha apoderat del meu temps, però us asseguro que tots eren assumptes que mereixien aquest petit sacrifici.

Pels que em pregunteu per l'estat de les meves properes obres, us aniré donant informació a comptagotes; de moment us puc anunciar que la novel·la històrica que vaig acabar d'escriure a l'octubre ja està en mans d'una editorial i, si tot va com està programat, estarem en llibreries aquest mes de juny. De moment en català, a l'espera d'acabar de tancar els serrells amb l'edició en castellà. També us avanço que estic immers en el procés d'escriptura d'una altra història, aquest cop més propera, i que la pretenc cuinar a foc lent. Està quedant de luxe.

Aprofitant que m'he arrencat a escriure al blog, seguint amb l'espai de consells d'escriptura, avui m'agradaria explicar què és el brainstorming, que podríem traduir al nostre idioma com "pluja d'idees".

  

Als que escrivim, ens sol passar habitualment que contínuament se'ns ocorren idees per a propers treballs. De vegades en moments quotidians, ja sigui veient una pel·lícula, pelant patates o esperant a la cua del pa. Altres idees ens vénen forçades, quan algú, coneixedor de la nostra faceta d'escriptors, ens diu el de sempre: "Apunta, apunta, que això et donaria per a una novel·la". Idees, idees, idees... Sí, moltes poden ser bones, però generalment desapareixen de la nostra memòria amb la mateixa rapidesa amb la que van aparèixer. En el meu cas -i suposo que és el de molts altres escriptors-, quan sorgeix la IDEA, la que realment ens desperta aquest sisè sentit, tot s'atura. És el moment d'anotar-la i començar a maquinar.

Ocorre en ocasions, que molts llibres són fruit d'una gran idea -i els lectors així ho identifiquen, però el seu desenvolupament acaba sent pobre, de manera que ens quedem amb aquesta agra sensació de no haver aconseguit treure tot el suc a l'assumpte.

Davant d'una gran idea, tornem-nos bojos i siguem una mica freak. Val la pena marcar-se un Dalí durant unes hores. Tanquem-nos a una habitació amb un embut per barret i omplim les parets de post-it, deixem que la nostra imaginació es desbordi. Hem de anotar tot allò que se'ns ocorre, per inversemblant que sembli. Creem personatges divertits, bruts, dolents i bonjans; imaginem escenaris, èpoques i successos que resideixen a la nostra memòria. Creeu, creeu, maleïts ...

Després de l'atac de bogeria és el moment de trobar el nostre costat més racional. Recopilem totes les anotacions i posem-les totes en comú.

En una primera fase ens quedem amb deu idees i 6 personatges. Busquem els protagonistes i intentem identificar quins d'ells són més aptes per a interpretar les idees. Penseu en el narrador, el director d'orquestra, i considereu si serà un simple acompanyant o la veu del protagonista.

En una segona fase discriminarem escenaris, personatges i idees, rebutjant tot allò que realment no ens aporti res. Important: rebutjar no és el mateix que descartar. Guardeu el que no us convenci, que mai se sap ...

Durant el procés d'escriptura, moltes de les idees seleccionades es transformaran i aniran evolucionant, els personatges creixeran o perdran una mica de força, però és important que siguem fidels al resultat d'aquesta pluja d'idees que va engendrar la nostra obra.

 "L'única diferència entre un boig i jo, és que el boig creu 

que no ho està, mentre jo sé que ho estic"

Salvador Dalí

Pintor català