LA TRAÏCIÓ DE FRANCISCO PIZARRO

Expliquen les cròniques de l'època que Vasco Núñez de Balboa, un dels grans conqueridors espanyols del segle XVI va ser executat per traïció a la Corona, tot i que es desconeixen els detalls exactes d'aquest delicte. Si bé és cert que el navegant havia sabut conciliar les hostilitats amb els indígenes del Nou Món deposant la violència i arribant a acords comercials amb ells, no sembla que sigui motiu suficient com per ser considerat un traïdor.

Abans del fatídic episodi, era notori que els seus mètodes i les seves exigències no eren del tot ben vistos per la Corona. El seu caràcter rebel i indòmit va arribar fins a les més altes instàncies, que van nomenar nou governador de Darien (Panamà) a Don Pedro Árias Dávila, qui supervisaria les noves rutes per Amèrica i es cuidaria d'observar de prop les polítiques de Núñez de Balboa. Tot i així, el conqueridor seguia essent respectat i continuava administrant diferents ciutats de les noves terres.

El 1518, Núñez de Balboa va preparar l'expedició a Birú (actual Perú) amb la intenció de convertir-se en el principal conqueridor de la història i va demanar una ingent estructura de sis naus i dos-cents homes per dur-la a terme, a més del pagament de les regalies de l'expedició. Va voler que fos Francisco Pizarro, amb qui havia participat anys abans en el descobriment del Mar del Sud, el seu lloctinent per aquesta missió i en ell va confiar per tractar amb el nou governador l'obtenció dels recursos que havia previst pel viatge.

Ja al gener de 1519, Núñez de Balboa és citat a Acla (Panamà) per reunir-se amb el governador i cobrar el que s'havia acordat, però a la seva arribada a la comandància es trobà amb Francisco Pizarro, qui armat i amb un bon grup d'homes arrestà el famós conqueridor per ordre expressa del propi Pedro Árias Dávila, acusat d'alta traïció. Dies més tard, Núñez de Balboa va ser executat.

La gran expedició va quedar més tard en la glòria de Francisco Pizarro, de qui es diu que havia pogut traïr a Núñez de Balboa a canvi de ser-li atorgada l'alcaldia de Panamà i el favor de comanador de la Corona.

L'ECLIPSI DE CRISTÒFOR COLOM

Tot i que existeixen molts dubtes sobre la certesa d'aquest curiós episodi de Cristòfor Colom, hi ha diferents cròniques i il·lustracions que podrien donar-li certa veracitat.

L'11 de maig de 1502, Colom va partir del port de Cadis al comandament de les caravel·les Vizcaína, Gallega, Capitana i Santiago de Palos, en la que era la seva quarta expedició a les Amèriques. Després de visitar terres caribenyes i recórrer tot Amèrica Central per realitzar una cartografia de la zona s'estableix a Panamà, territori en el qual trobaria hostilitats amb indígenes Guaymis que provocarien la seva marxa després de setmanes d'enfrontaments. Amb la tripulació esgotada, van decidir tornar a Espanya per la ruta del Carib. El trajecte va estar plagat d'incidents, no només pels problemes de navegació en condicions extremes de la mar, a més van patir els efectes d'una plaga que va deteriorar severament els cascos de varies naus. Això va provocar que arribessin a les costes de Jamaica el 25 juny 1503 amb la meitat de la flota i amb molts dels seus tripulants malalts i ferits després dels enfrontaments de Panamà.

Durant setmanes, els nadius de la illa van proveir aliments als espanyols a canvi de quincalla i estris de cuina. Mentrestant, els delmats tripulants, intentaven reparar les naus per emprendre el viatge de tornada. Però a mesura que transcorria el temps, les hostilitats entre espanyols i indígenes van anar en augment i l'aprovisionament va començar a escassejar. Això va provocar que una part de la tripulació s'amotinés i exigí a Cristòfor Colom que prengués les aldees per la força, opció que l'almirall va descartar per no delmar encara més als seus tripulants. No obstant això, l'almirall va ordir un pla maquiavèl·lic per acovardir els nadius que començaven a veure els espanyols com a enemics.

Colom va fer ús d'un almanac astronòmic i va fer de la casualitat un truc màgic als ulls dels nadius. Va demanar reunir-se amb el líder dels indígenes i li va explicar que el seu Déu estava molt enfadat amb les seves hostilitats i el va amenaçar amb fer desaparèixer la lluna al cap de tres dies si les seves tropes no eren avituallades i cessaven amb les hostilitats.

Els nadius no van fer gaire cas a les apocalíptiques amenaces de l'almirall espanyol, però al tercer dia la lluna va començar a envermellir fins que l'eclipsi la va fer desaparèixer i els incauts aborígens van comprendre que el déu dels visitants els havia castigat, tal com els havia advertit Colom.

Així doncs, morts de por, es van presentar davant l'almirall amb multitud de menjars i dons per pregar-li que els tornés la lluna i el seu déu fos magnànim amb ells. Colom va accedir i hores més tard la lluna va tornar a brillar sobre l'illa.

LA MORT DEL PAPA JOAN PAU I

Al llarg de la història, algunes de les morts papals han estat cobertes d'un mantell conspiratori que El Vaticà sempre ha aconseguit dissimular. Com en tots els governs -perquè exercir un pontificat és en tota regla una direcció de estat-, les lluites de poder i els interessos dels diferents corrents d'adoctrinament, han tacat de sang a la Santa Seu. És fàcil imaginar que gairebé tots aquests moments negres formen part d'una època medieval convulsa on les lleis dels pobles seguien estant un pas per sota de les lleis de l'Església Catòlica.

Per aquest motiu, ens centrarem en un cas relativament recent, tot i que d'això ja han transcorregut prop de quaranta anys.

Conegut com "el Papa del somriure" o "l'humil", tristament serà recordat per la brevetat del seu mandat. De nom secular Albino Luciani, Joan Pau I va ser el pontífex número 263 de la història i successor de Pau IV. Va arribar a la butaca vaticana el 26 agost 1978 després d'una ràpida fumata blanca. Des del primer moment va posar en valor un aire reformista i un propòsit clar d'aprofundir en les transformacions iniciades per Joan XIII. Era un Papa amable, dels que causen certes simpaties a una societat, que per aquesta època, necessitava d'una renovació en el timó catòlic. Tanta va ser la seva predisposició al canvi, que una setmana després del seu mandat va anunciar que auditaria i faria públics els comptes de l'Església.

La mala sort va voler que morís trenta-tres dies després d'haver estat elegit, això si donem per suposat que la seva defunció va ser merament natural i capritxosa. La comunicació oficial de la Santa Seu informava que el pontífex havia mort a conseqüència d'un infart de miocardi.

El Vaticà va anunciar que no es realitzaria autòpsia al seu cos, encara que aquesta serà sempre la versió oficial. La incredulitat dels feligresos va ser tal que ràpidament van sortir a la llum diferents especulacions, com l'assassinat o el suïcidi.

En ple procés d'elecció del següent pontífex es va saber que la mort podria haver estat produïda per una intoxicació farmacològica i això va fer augmentar el tamany de les teories conspiratòries, sobretot en emetre un segon diagnòstic post-mortem. Tenint en compte, a més, que no existia oficialment un estudi forense. Per què aquest canvi en el diagnòstic?

En aquest punt, El Vaticà, tement que prenguessin força les teories que apuntaven que la causa de la mort podria haver estat un assassinat, es van afanyar a explicar que Joan Pau I havia ingerit una dosi massa gran d'un medicament que prenia habitualment per regular la pressió arterial. De totes maneres, tot i que la informació oficial sostenia doncs, que la causa de la mort tenia un origen toxicològic accidental, la veritat és que tampoc van fer massa esforços per desmentir els rumors que apuntaven a un suïcidi.

A data d'avui es desconeix si finalment se li va practicar una autòpsia al cadàver de l'infortunat Albino i la versió oficial sosté que no es va fer.